Una poesia dialettale di Livio Merler dedicata alla marmotta
LA MARMÒTA
La su ‘n alt ‘ndó l’èi dura rivàr
‘ndó ‘l zìrmol él stenta a tacàr
quasi ai pèi de eterne vedrète
fra sentéri e sassàie da far
gh’è paesagi dé piani e valéte
che a parole nó tè pòdi contàr.
Tè ghé rivi cón én passo dé lèna
cón scarponi e prosàc su la schéna,
la fatiga credéme l’èi tanta,
ma con l’anima e l’òcio contènt
e él tó còr che ‘l bate e che ‘l canta:
él paradìs l’è sól lì a’n momént.
Mentre ‘n tant té té fermi a vardar
quela vista si granda e si bèla
a le réce t’ariva ‘n fis’ciar:
gnènt té vedi da questa o da quela;
pò’n tè n’àtim gh’è lì al tó cospèt
én qualcòs che’ l té fa l’ omenét.
‘Na creatura che vive gh’è lì
la tè varda có i só òci furbi,
la capìsse che ti tè tè turbi
che tè resti lì ‘n pòc alibì.
Cól fis’ciàr qualcòs la slambròta:
“Nó tè vedi? Mi són ‘na marmòta.”
Vivo chì èn stó pòsto si bèl
‘ndó i prà i sé unìsse cól zél,
a nessùn nó ghé fago dél mal,
magno erba e él profumo dei fiori
e de l’erbe quei bòni saóri
mi i uso ‘nvézi che’l sal.
Mé piàs tan respirar l’aria avèrta
cói mé amizi ciapàr él bèl sól,
cól mé fis’cio mi sóno l’alérta
contra quei che bèn nó né vòl:
quei che riva fin chì come dughi
per robàr rododendri e i mè mughi.
Per mé cà mi nó dòpro ceménto
sóto tèra mi gh’ò ‘n labirinto,
li dé nòte mi vago a finir
e d’invèrn quan che’l tèmp él torménta,
e la néf la bufèra la svènta
lì ‘n letargo mé piase dormìr.
Èco, at vist ? Mi mé són presentada:
e marmòta, cossì i m’à ciamada,
mi són fiòla de la libertà
che chì ‘n alta montagna sé gh’à.
Mi té prego: dél mal nó mé far
él mé fis’cio vèi chì per scoltàr.
5 novembre 2016 L. Merler.
